QUÈ SABEM DE LA “MORT”?

 

Malgrat obliden coses molt importants, crec que els dos documentals que trobareu son interessants. Per una banda hi podràs veure la moguda que al respecte hi ha en el mon “científic”, carregat de gen amb ganes de mesurar-ho tot, d’altres convençuts de que ells tenen la veritat absoluta i, així, quasi tots els models de personalitat existents però, en aquest cas, amb poder de provocar que les seves opinions es donin com a vàlides, degut al títol que sustenten.

 

Fa molts anys que la comunitat científica pretén ser posseïdora de la veritat absoluta i, a pesar de que entre ells van a bufetades, sempre hi trobarem opinions per tots els gustos i pocs d’ells tenen consciencia de que el què avui afirmem saber, demà resulta tot el contrari. Però resulta importantíssim veure com, fins i tot ells, comencen a estar preocupats per aquest tema. Les evidències acaben sempre guanyant.

 

Estem parlant d’un tema mes important del què pugem imaginar, i el tocar-lo a fons i estudiar-lo amb serietat pot donar un gir complert a la nostre manera de viure i valorar les coses. Tenim mes de 5 milions de cassos documentats en els que, persones que han estat reanimades després de morir, ens expliquen el què han viscut en aquell moment, i resulta ser impressionantment bonic i transcendent. NINGÚ parla d’experiències desagradables i tots expressen l’haver viscut una sensació brutal de sentir-se “a casa”.

 

Si t’interessa aprofundir mes et recomano començar llegint a la Dra. Elisabeth Kübler-Ross, especialment el llibre “La Muerte una Amanecer” Edit. Luciérnaga. És una de les pioneres en aquests estudis i d’una lectura fàcil i amena.

 

El primer documental que veuràs es va emetre al programa DOCUMENTOS TV, de la 2. T’aconsello passar de la fredor dels comentaris tècnics i meditar sobre les experiències que ens expliquen els que hi ha passat. Buscaré mes material però crec interessant començar pel què diu la nostre “ciència”.

 

 

Aquest altre documental es va emetre a la CUATRO. Te un tractament molt poc profund però serveix per veure que comença a parlar-se mes sovint del què ens pensem, doncs ja son masses els cassos que s’han donat i costa molt de negar-s’hi. Ull amb el què diuen. Per una banda estan fent un treball interessant, per altre no tenen massa temps per explicar-se i el presentador te molt a desitjar, però el resum final és el què val veritablement la pena.

 

Parlen molt genèricament i barrejant molts conceptes, fins i tot treuen uns cassos en els que algú ha explicat haver viscut males experiències, però sàpigues que el percentatge es baixíssim, tant com un 1% i sense que s’hagi pogut veure qui ens ho explica, com viu i què va passar. El Dr. Moody també parla d’algun cas d’aquests però comet l’error de donar-li la seva interpretació personal. Penso que el què cal valorar és el mínim nombre de cassos que es donen. Si fos veritat que te a veure amb “rebre un càstig” o alguna cosa per l’estil, també semblaria lògic pensar que deuen ser veritables monstres, quan el 95% restant sols ens expliquen grandeses. Potser cal ser Moooooolt dolent, però MOL!!!, per a conèixer l’infern? Jo crec que no va per aquí, però queda’t amb el comentari final, que és el què veritablement val la pena. Vivim realment sabent qui som?